Jordi Borràs: “L’extrema dreta té una missió molt clara, que és carregar-se la democràcia a partir de les eines democràtiques”

Pluja, una seixantena de persones en una llibreria i un cartell d'”Aforament Complet”. És estrany? Ja no, la puixança de l’extrema dreta provoca incertesa i preocupació. I això fa que moltes vagin a escoltar en Jordi Borràs.

El 17 de gener la llibreria La Inexplicable, del barri de Sants, va organitzar la xerrada-debat “L’extrema dreta: una amenaça antidemocràtica”. El fotoperiodista Jordi Borràs va fer un recorregut per països com Letònia o Polònia per il·lustrar, com no és un fet aïllat que estigui en auge el feixisme, però de forma desigual. “Es parla d’un ascens a Europa de l’extrema dreta com si fos un sol fenomen, jo crec que és una suma de fenòmens”. Ell ho ha viscut en les seves carns, ja que per les amenaces que ha rebut a casa nostra, sovint ha cobert altres conflictes del continent.

Borràs apunta com, aquests discursos s’han filtrat entre les diferents capes de la societat de manera “transversal”, a causa en part del desencant polític i la precarització de les condicions de vida. Ara es parla en termes més “socials” amb mots xenofòbics provinents de l’anomenat racisme cultural, que esteriotipa les persones racialitzades, com a l’Estat Francès ha fet Marine Le Pen. O a Alemanya partits com Alternativa per Alemanya tenen perfils euroescèptics, pel rescat bancari a Grècia.

A l’Estat Espanyol, és més “complex”. El fotoperiodista recalca que durant anys molts acadèmics indicaven que un ressorgiment de les dretes era impossible, com si la vivència d’una Dictadura Franquista creés “anticossos”. “Ara els hi deuen xiular les orelles”, bromejava Borràs. “El cas espanyol és paradigmàtic, perquè és l’única Dictadura feixista o fexistitzada d’Europa, en la qual els seus responsables no han passat mai comptes amb la Justícia”. Per aquesta raó hi ha una seqüència de poders el 1975. “El que era jutge o policia el 19 de novembre de 1975, ho era també el 21 de novembre”.

A Alemanya va haver-hi la “desnazificació”, un intent de procés de Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de no Repetició. El procés a l’Estat Espanyol, fou totalment el contrari. “La Transició Espanyola i la Constitució es va construir, com bé sabeu, amb els militars a l’habitació del costat”, assevera el ponent. “I ara la gent se sorprèn que hi hagi un partit que hagi irromput a les eleccions andaluses!”

Adolfo Suárez fou escollit president en la nova “Democràcia” renovada, però “si busqueu a Google, trobareu a Suárez agafant taxis” afirmà Borràs, mentre alçava la mà i braç dret, per tal d’al·ludir la continuïtat de l’anomenat Movimiento. Al mateix temps, la tolerància als grups d’extrema dreta (com Fuerza Nueva, FN) i a grups parapolicials com la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista, AAA) deixava en relleu que no hi havia massa intenció en erradicar-los.

Des de fa dècades, però l’estètica i el discursos s’han modificat i alleugerits en forma, no en contingut. Des de la irrupció de Plataforma de Catalunya en el 2003, podem apreciar una modernització, “Anglada no va entrar amb un discurs nostàlgic amb el Franquisme, va sortir de tot això”, fixava. I aprofitar la islamofòbia i el discurs antiimmigració que sorgia després de l’11-S. Altres de les seves eines foren emprar termes com casta o parlar dels de dalt vs. els de baix, no dreta vs. esquerra. O fugir del binomi Catalunya-Espanya, ja que “ell era de Vic, no hagués funcionat”. Aquest ascens es va veure minat en 2015, de 67 regidors a 7 en les eleccions municipals. Avui dia debaten si s’integren a VOX.

Aquesta extrema dreta es troba en tots els estrats de la societat. “L’èxit del present/absent. Fer moure l’eix de la centralitat política de l’Estat cap a la Dreta”. Tot i ser fora de l’arc extraparlamentari, l’extrema dreta marca l’agenda política, com VOX en querellar-se contra independentistes o la presència en les manifestacions de Jusapol.

“El seu èxit no és tant aconseguir poder. El seu triomf és legitimat quan els altres partits usurpen les seves consignes; el seu programa polític l’agafen. L’avalen. L’adopten”. El fotoperiodista exemplifica, com en un inici era VOX qui reclamava l’aplicació de l’Article 155 de la Constitució Espanyola i darrerament altres partits o figures com els barons del PSOE. O fer semblar “moderats a Ciutadans” o  “posar l’accelerador amb el pacte d’Andalusia”.

L’entrada de VOX no es podia predir, però els mitjans els van donar cobertura mediàtica. L’equivalent a aquella que se’ls hi dóna a altres candidatures parlamentàries. “És el mateix un candidat d’extrema dreta que un que no? L’extrema dreta té una missió ben clara, que és carregar-se la democràcia amb les seves eines democràtiques”.

“Quina ha de ser la  resposta social a l’entrada en escena de grups i partits d’extrema dreta?”, pregunta un oient entre el públic. Fer-hi front amb manifestacions o ignorar-los no és una decisió ràpida ni fàcil. “Cada situació requereix intel·ligència política per analitzar els fets”. “Hi ha d’haver una resposta a l’extrema dreta? Sí, sempre. Com ha de ser aquesta resposta? Depèn, cada situació demana una resposta diferent”, emfatitza Jordi Borràs.

la inexplicable – Galileu, 78

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *