Legítima defensa

Entrar en una cafeteria, demanar un tallat i veure com el cambrer alça la vista del seu telèfon mòbil, et mira amb un deix d’indiferència i continua responent whatsapps o el que sigui que fa. Anar a la consulta d’una dentista amb un atac de mal de queixal i trobar-la a la sala d’espera xerrant animadament amb l’auxiliar d’infermeria, interrompre la conversa: “Tinc molt mal de queixal” i veure-la girar la cara un momentet, assenyalar una cadira i, quan hi seus, continuar fent petar la xerrada fins que te’n vas. Veure com un banyista neda amb dificultat entre les ones demanant auxili, trucar al 112 i que no respongui ningú…

O encara més: entrar a una cafeteria, demanar un tallat i veure com el cambrer alça la vista del seu telèfon i et diu “No saps que el consum de cafè altera la son i produeix nerviosisme?…” Anar a la consulta d’una dentista amb un atac de mal de queixal, trobar-la xerrant animadament amb l’auxiliar d’infermeria i, quan interromps, exclama”Si haguessis fet una bona higiene bucal preventiva i haguessis moderat la ingesta de sucres ara no series aquí.” Veure com un banyista neda amb dificultat entre les ones demanant auxili, trucar al 112 i que, a l’altra banda de la línia telefònica, algú se sorprengui: “I què cony fa nedant en ple onatge, si no sap nedar prou bé?”.

Tot això pot semblar un seguit de disbarats més propi d’una fabulació que de la realitat. O una mena d’absurd per fer de recurs pseudoliterari en un article de poca qualitat. Però si ens acostem a les assemblees dels Sindicats d’Habitatge i, parem l’orella quan parlen de justícia gratuïta, lamentablement, les situacions a què es refereix aquest absurd es multipliquen aquí i allà, provocant que es perdi el compte a l’hora d’anar-les arxivant. Des del cèlebre i molt versionat “Per què et fots en un pis que no és teu?” fins a l'”He decidit pactar la solució menys perjudicial, ja que ho teníem perdut.” Hi ha un ventall molt ric i divers de situacions, on l’advocat s’ha acabat situant -sense cap complex- de part de la propietat. D’exemples n’hi ha de tots colors i alguns són (fins i tot en casos com la pèrdua de l’habitatge ens podem permetre riure) motiu de rialla general, com el d’una companya acusada d’usurpació per la via penal a qui la seva advocada, ja amb sensació de vincle i confiança, li va dir: “Tens 25 anys, ets lesbiana i okupa i treballes en precari… has pensat a canviar de vida ara que hi ets a temps?”.

La justícia gratuïta no és més que la intenció de formalitzar la garantia d’un accés a la justícia en condicions d’igualtat. Si la llei diu allò de què tothom és igual davant seu, doncs facilitar-li les coses en el sentit de no fallar en una part tan bàsica com la posada en escena. En una sala de justícia amb pretensions, tot acusat ha de tenir una defensa. És per això que no ens deixen anar-hi amb l’aparença de solitud que més s’ajusta a la realitat: perquè les aparences importen. Cal acreditar que hi ha justesa d’eurets o, més concretament, insuficiència de recursos i béns patrimonials. Llavors se’t designa algú del torn d’ofici; algú que, evidentment, no té per què quedar millor amb l’acusat (figura passatgera) que amb el jutge o el fiscal (companys de feina, al cap i a la fi)… L’advocat d’ofici gratuït no és l’amic d’un amic, ni algú que ha de deixar bé a qui l’ha recomanat; sinó qui et toca per atzar. I aquí és on la justícia que s’hauria de fer lloc, a cops de colze, prefereix no tenir un dia complicat a la feina… La justícia que s’enyora als carrers, s’enyora igualment a les sales de justícia.

Hi ha el recurs, tot sovint usat, de sol·licitar un canvi d’advocat. I per a qui té fe en el sistema, hi ha també el recurs de denunciar la mala praxi al Col·legi d’Advocats. Però és fàcil fer-se càrrec que, qui s’ha de confrontar a la pèrdua del sostre i les quatre parets, no té gaire temps extra per fotre’s en més històries. L’acusat de no tenir dret a una llar, com qualsevol altre acusat, no s’hauria de poder culpabilitzar des del primer minut… Pot ser que surti de la sala amb una culpa però, almenys arribar-hi, hi hauria d’arribar sense. Com a mínim les formalitats haurien de ser formals…

Res més lluny que generalitzar o qüestionar l’honorabilitat de la professió de Companys, Layret i Montserrat Avilés; al contrari: quan l’advocacia d’ofici fa bé la seva feina la realització d’un bon propòsit passa de la potència a l’acte i es dicten sentències que eviten allò tan poc sensat de gent i més gent fent-se el llit als caixers automàtics. Però, normalment, aquestes rares victòries passatgeres vénen més de les comissions jurídiques de què els propis sindicats es doten, valent-se de les militàncies d’estudiants de dret i veïnes autodidactes, que no de la bossa pública de defensors anònims. Amb freqüència són aquestes comissions les qui escriuen als advocats d’ofici què han de fer i dir en un esbós de paper. Sobretot quan sintonitzen la freqüència guanyadora. Dit això i des del respecte a qui estima allò que fa hi ha massa advocats per a tan poc diable. I la qüestió enfada més d’una.Mentre el capitalisme castiga amb la no remuneració o no reconeixement a efectes de cotització, atur… els treballs de cures o les tasques que comporta una llar, un grup difícilment quantificable d’advocats han aconseguit la fórmula exactament oposada: cobrar per no fer res. Absolutament res. Aquest luxe, reservat a la minoria més rica del món, se l’han trobat de manera completament passiva. És com aprovar la teòrica i suspendre les pràctiques.

Igual que les farmàcies dels primers preservatius normalitzats que es negaven a vendre’n o els metges que no volien practicar avortaments, hi ha una objecció de consciència reaccionària i dretana. Però en això que ens ocupa és més perversa, perquè no dóna la cara ni reconeix els fets: es limita a no obstaculitzar la marxa de l’imperi de la llei. A més, atempta contra el principi fundacional dels serveis públics, d’una manera insultant. O algú imagina una metgessa de la seguretat social que no cura els malalts o una mestra de l’educació pública que s’estima més no ensenyar a llegir?

Des del Sindicat d’Habitatge del Raval s’està impulsant la formalització d’un llistat d’advocats d’ofici que han desatès, menyspreat o fins i tot, contrariat les defenses dels seus clients. N’hi ha una bona pila i n’arriben moltes més però tota xifra serà curta amb relació a la magnitud real del problema, de manera que s’anima a altres casos d’altres barris a posar-s’hi en contacte. Encara que la via legalista legisla contra la majoria de gent i, per aquest motiu, mai no ha estat el nostre fort, la idea és presentar una denúncia col·lectiva que adverteixi els possibles futurs casos per assegurar-se que aquestes pràctiques funestes no queden del tot impunes i que, almenys el poble, fiscalitza.

El deure de l’autodefensa va lligat a l’amor propi i, si bé no tenim una llei ajustada a les majories, d’amor en tenim a dojo. Això no ens falla mai. Quan ens fan fora de la casa que habitem, del barri on vivim, de la ciutat on hem triat viure, quan ens fan fora d’un sistema econòmic basat a fer-nos fora hem de recordar al sentit comú allò que ja sap per ser evident: que no hi ha animal més perillós que l’amor col·lectiu, que quan no ens defensa ningú ens aboquen a l’autodefensa i que aquesta no hi entén de lleis. Si el sistema ens empeny amb força, no caiem: empenyem més fort nosaltres que ell!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *