Polítiques de seguretat: murs i controls com excusa per afavorir el concepte l’home blanc i heterosexual

L’ascens del feixisme està en boca de totes i el discurs de la necessitat de seguretat, ha calat a Barcelona. L’increment pressupostari militar és indispensable pel benestar social? El supremacisme blanc està portant a terme una ofensiva cap tot allò que anomenen “ideologia de gènere”?

En el món occidental no es para de bastir nous murs, no hi ha hagut tisorada pressupostària per a les parets de separació. Amb motiu del darrer aniversari de la caiguda del mur de Berlín i per condemnar que el de la capital alemanya no va ser l’últim, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, va copublicar junt el Transnational Institute (TNI) i Stop Wapenhandel l’informe Aixecant murs. Polítiques de la por i securitització en la Unió Europea.

La investigadora Ainhoa Ruiz Benedicto, coautora del document, ressalta que 10 dels 28 països membres de la Unió Europea han edificat més de 1000 km de tanca des de 1989. Àustria, Bulgària, Eslovènia, Estat Espanyol (a les ciutats de Ceuta i Melilla), Estònia, Grècia, Hongria (2 murs: amb frontera amb Croàcia i amb Sèrbia), Letònia i Lituània i el Regne Unit. També en el continent, però fora de la UE, Macedònia del Nord i Noruega.

Per protegir el “projecte europeu” aquests 10 Estats han implantat murs per tal d’evitar els fluxos migratoris, sobretot per l’arribada massiva de refugiades per la via dels Balcans des del 2015. Frontex també ha augmentat les missions marítimes destinades a defensar les fronteres europees sempre que ho sol·liciti un dels Estats membres, cosa que ja és la tònica en la Mediterrània.

“L’Europa Fortalesa” està bastida amb fronteres dins del continent i extramurs, com una ciutat medieval. Existeixen múltiples controls sobre orígens i arribades de persones i mercaderies, tot i la lliure circulació dins l’Espai Schengen (la zona compresa per 26 Estats europeus que han abolit les fronteres comunes). “Quan parlem d’Europa Fortalesa, per una banda parlem d’una construcció de tota una narrativa que va vinculada a la UE; per una banda el que fa és securititzar la qüestió dels fluxos migratoris. En parlar de securitització en polítiques de seguretat, ens referim al fet que passen assumptes d’una agenda social, a una agenda de seguretat. Per tant, són tractades amb les mateixes eines que la seguretat tradicional”, fixa Ruiz.

Aquests emmurallaments dels Estats, posen de manifest les diferències d’origen entre Estats rics i pobres en la facilitació de visats i entrades. L’agència europea ha creat registres i sistemes d’emmagatzematge de dades biogràfiques i biomètriques, com EURODAC (Dactiloscòpia Europea). Aquest sistema centralitza inventaria i empremtes dactilars de les persones de més de 14 anys indocumentades i recull les dades de les sol·licitants d’asil en els règims de la UE, Islàndia, Noruega i Suïssa. En l’EURODAC es registren les persones si han transitat “il·legalment” en altres països o si han demanat asil prèviament.

Tanques polítiques

Ainhoa Ruiz exposa que, tot i que en molts països la presència de l’ultra dreta en parlaments és molt minoritària, ha fet virar els discursos dels partits de dretes a postures més extremistes. Amb la finalitat d’acollir més votants, en tant que els discursos antiimmigració o de retorn als valors masclistes s’han estès, aquestes formacions han recollit aquest argumentari, en comptes de consolidar el seu discurs propi. D’aquesta manera, l’ideari de l’extremisme de dretes veu estesa la seva veu, mitjançant aquestes candidatures polítiques. En 10 països de la UE estan al govern, on governen sols o en coalició.

68,5 milions de víctimes de conflictes armats fugen del seu territori en busca d’asil. Altres migrants són considerades “il·legals”, per arribar amb motivacions de sortir d’una desigualtat econòmica -“violència econòmica”, puntualitza, Ainhoa Ruiz-, estat de guerra o de països amb insuficiència d’estructures democràtiques.

L’implementació de murs arreu del continent s’ha establert sota el supòsit de control de la “delinqüència”, “terrorisme” i tensions amb entre països (com ara entre Estònia i Rússia). Els cossos de seguretat han identificat aquests dos elements en persones migrades, des de les agressions de l’11S de Nova York o el 17A de Barcelona.

A aquestes persones nouvingudes el racisme institucional els recorda que no són benvingudes. A Barcelona i arreu del territori, les identificacions per perfil ètnic no s’han aturat. S’ha modificat el mètode, els cossos policials van canviant de zona i ara es para a persones que van soles.

Moltes d’aquestes migrants entren amb dificultats per la ruta de l’Àrtic, per Rússia fins a Noruega, perquè és la via d’entrada a l’Espai Schengen. Travessen aquesta ruta, perquè és més accessible respecte entrar per mar a Grècia o Itàlia, ja que en el 2015 es van clausurar les possibilitats d’entrar pels Balcans. Dos anys més tard, els conservadors i el Partit del Progrès (Fremskrittspartiet, FrP) van aconseguir endurir la Llei d’Asil noruega.

“La gent no està deixant d’intentar escapar de la violència, sigui econòmica o física. Allò que estan produint és que el trajecte sigui més llarg i, per tant, els hi costi més diners, enriquint més les màfies. Per l’altra, el trajecte com és més llarg, es juguen més la vida a l’hora d’intentar arribar a la UE”, denuncia Ainhoa Ruiz.

Aquestes vulneracions de drets no s’investiguen, cap Estat membre se’n fa càrrec. Cada vegada més dones migren i, en fer més quilòmetres augmenten les possibilitats que pateixin més violències: assetjaments, maltractaments,violacions, “sexe per supervivència” (sexe per poder continuar el camí)…com el que expliquen les dones que arriben a Europa, com subcriuen els darrers informes d’Amnistia Internacional.

Les dades segrestos per tràfic de dones amb finalitat d’explotació són insuficients. El Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) descrivia en el 2015 que en l’Estat Espanyol existien 13.879 persones “en risc de tràfic” (99% dones), és a dir, per context i per ser migrant eren susceptibles a ser-ho. En aquesta xifra també hi ha les presumptes víctimes, que es creu que poden ser-ho per entrevistes durant la intervenció social a les migrades.

L’Organització de les Nacions Unides (ONU) té llistades entre 13879 i 40000. La Xarxa Espanyola Contra El Tràfic de Persones (RECTP) calcula que, en canvi en són 40000-50000. El mateix any, però només es van reconèixer 133 persones (95% dones) per tràfic de persones i 650 per explotació sexual (98% dones).

La Unitat municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH) ha exposat que la majoria dels centenar de casos que han tractat en el Consistori el 2018 són dones joves d’orígen nigerià; 89 dones, 16 dones trans i 4 homes. 81,65% de les ateses es troben per sota els 30 anys.

Concepcions de la seguretat

La seguretat preocupa, segons el baròmetre semestral de la Barcelona de desembre de 2018, 21% de les 800 enquestades creuen que el problema més greu que té la ciutat és la “inseguretat”. En segon lloc amb 12,1% es troba l’accés a l’habitatge. Malgrat això, el problema personal que més les afecta és l’atur i les condicions de treball amb 15,4%.

4472 persones van ser entrevistades en l’enquesta de victimització de 2018, 25,6% van dir que havien patit algun “fet delictiu”. D’aquestes 20,1% de les dones i el 16,8% dels homes s’han sentit victimitzades en la seva seguretat personal. 37,9% dels atracaments es denuncien, respecte 3,1% de les agressions sexuals, ja que per 66% de les enquestades la policia pot fer poca cosa; 54,4% per les complicacions de les denúncies; 47% confia poc en la justícia i 30,1% confia poc en la policia.

Segons el baròmetre, els homes valoren la seva percepció de la seguretat de la ciutat amb 6,4 sobre 10 i el la mitjana de per barris amb 6,5; les dones perceben Barcelona amb un 6,0 i els barris amb 6,3.

Nora Miralles va presentar el report Gènere i polítiques de la inseguretat. Una mirada feminista als impactes de la militarització a Occident aquest gener. Un document que ha sorgit pels conflictes i vulneració de drets a dones, LGTBI i migrades per part de l’extrema dreta.

La securitització és la resposta pràctica a la concepció abstracta de la seguretat, que en la majoria d’Estats prové d’un context militarista. Decidir què securititzar i com és una reflexió polititzada. Per a la investigadora, hem de distingir entre la idea hegemònica de la seguretat com a la protecció d’un Estat de tota amenaça existencial: ara mateix, la delinqüència lligada a la migració, amb connexions amb el terrorisme i la descomposició dels Estats; d’una defensa de la ciutadania.

Aquesta imatge predominant té com a finalitat salvaguardar l’Estat i les seves estructures de poder polític i econòmic. La manera de protegir el país és mitjançant el reforçament militarista -sobretot des de l’auge neofeixista en la Unió Europea- per la força i la coacció. “Una societat més militaritzada, més partides destinades a aquesta militarització i altres conseqüències com la deshumanització de les persones”, insisteix l’autora de l’informe.

Enfront d’aquesta concepció, el corrent de la seguretat humana posa en el centre les comunitats i les persones. “Les amenaces que conceben els Estats són subjectives, és a dir, no tenen perquè coincidir amb els dels individus de la societat. La seguretat humana es mesura en dos variables: la llibertat respecte a la por i la llibertat respecte a la necessitat”, de les quals Miralles en destaca aquesta última, en tant que hi entren qüestions bàsiques per a la vida com són habitatge digne, subministraments o no patir violències masclistes.

El Col·lectiu Punt 6 ha apuntat també com la inseguretat té rostre de dona i migrada. L’urbanisme s’ha de repensar per capgirar les  violències que pateixen les dones. Hi ha factors que les fan sentir insegures i amb por: la desinversió en Serveis Públics, la feminització de la pobresa i la impunitat davant de les violències masclistes.

A altes hores de la matinada a  Avinguda Diagonal, als polígons industrials de Zona Franca o al 22@ són espais on moltes dones perceben malestar i desprotecció. Fora de l’horari lectiu no hi ha estructura social, ni equipaments o serveis de barri en aquestes zones. Són ubicacions que invisibilitzen treballadores sexuals o migrades detingudes en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i a les famílies que les visiten.

Per a les investigadores, la inseguretat no s’atura amb la determinació de les funcions de l’espai públic o amb més càmeres i policies a la ciutat. Per a les urbanistes feministes, s’ha creat una falsa dicotomia entre llibertat i seguretat, que en cap cas haurien de ser termes excloents.

Vulneració de drets a dones i LGTBI per part de l’ultra dreta

Per Nora Miralles, són les dretes neoliberals qui han desmantellat l’Estat del Benestar. Mentre han caigut els pressupostos per qüestions socials, a l’Estat Espanyol no es van tocar quasi les partides en Defensa a l’inici de la crisi. Aquesta despesa ha anat en augment, 32% superior a les partides socials retallades prèviament (a l’Estat Espanyol hi haurà una despesa en Educació de 2722 M i en Defensa 8735 M).

La posició que tenen les socialdemocràcies neoliberals i les extremes dretes no disten entre elles, en qüestions de seguretat militarista, segons Miralles. Per contra, les dretes supremacistes parlen de la diversitat sexual i l’alliberament de les dones com un atac cap a l’Estat i la reproducció de l’organització social.

En certs Estats occidentals, on el poder està regit per una majoria blanca i amb accés a la seguretat i a la violència, aquesta ultra dreta assegura que hi ha davallada demogràfica, un “hivern demogràfic”. Tot i la baixa natalitat que n’hi ha arreu d’Europa -a Barcelona de 8,2 natalicis per cada 1000 persones-, l’ultra dreta europea fa referència al “declivi” en la natalitat de nadons blancs. Que es pugui avortar o que hi hagi persones que no puguin aportar descendència (per la seva opció sexual), atempta al seu ideari.

Per a la investigadora, els posicionaments responen a una misogínia, homofòbia i transfòbia inherents. “Confronta obertament l’existència d’aquesta realitat i que vol un retorn a la tradició. No per una cosa moral o religiosa, d’una dreta profundament religiosa. Jo crec que no ens trobem en aquesta tessitura, jo crec més aviat que és instrumental. Les dones, el nostre alliberament i els nostres drets, tal com estan ara o amb l’auge del feminisme, no són funcionals al tipus d’Estat que pregonen aquestes forces”, censura Miralles.

“Jo tinc molta confiança a com se’ls hi farà front [a l’ultra dreta] d’una manera majoritària, perquè ara mateix hi ha certs territoris on no hi ha una correlació de forces guanyadora. Ara, crec que en altres territoris molt propers com Itàlia, l’extrema dreta pot acabar fonent els pocs drets que tenien les dones en una democràcia com és Itàlia”. Miralles no es pronuncia en va, a les gitanes els hi han retirat drets bàsics contra les violències, com ara l’assessorament legal gratuït.


Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *